El proper dimarts 22 es pretén votar l’aprovació del RD 21/2018. Una proposta del govern de Madrid que va sorgir d’una negociació prèvia amb Unidas Podemos i que pretén donar resposta a la greu crisi habitacional que pateix l’estat espanyol des del començament de la crisi.
Hem de dir, en primer lloc, que posar l’atenció en la Llei d’Arrendaments Urbans, és a dir, en els lloguers i no en la propietat (hipoteques) era una necessitat política de primer ordre, i més tenint en compte la desfeta que va fer el Partit Popular quan va decidir en 2013 donar un pas més en la liberalització del mercat d’arrendaments. Com sempre i, com era d’esperar, esta liberalització ha produït un constatable augment dels preus i una disminució quantificable dels drets dels llogaters.
El govern i el parlament han de triar clarament entre privilegiar els beneficis dels llogaters o el dret a l’habitatge. L’experiència espanyola i internacional ens diu en claredat que la liberalització en les condicions dels lloguers porta a major especulació i mercantilització de la vivenda fet que provoca la pujada de preus i la inseguretat de les persones llogateres.
Per contra, existeix evidència que es garanteix el dret a la vivenda amb mesures que posen en el centre la seguretat de les persones en l’habitatge, com la protecció contra pujades i contra finalitzacions de contractes, el control de preus o la mobilització de vivendes buides. Totes aquestes són perfectament viables en el nostre entorn.
Doncs bé, cal assenyalar que el RD 21/2018 desfà algunes de les mesures més pernicioses de la dreta espanyola a l’hora de malbaratar els drets de les inquilines i beneficiar als empresaris i grans propietaris. Torna a les durades anteriors mínimes dels contractes (ara la nova normativa ens garanteix unes durades mínimes de 5 o 7 anys), imposa obligacions extres a les persones jurídiques (entitat financeres i grans fons propietaris de milers d’immobles), busca limitar les fiances abusives i enceta una bateria de mesures fiscals per a afavorir el lloguer conforme a uns criteris “de bones pràctiques” i de penalització de l’existència de pisos buits. Una altra mesura interessant és la limitació de les pujades de lloguer a cada renovació automàtica, que queden vinculades l’IPC. A més, s’atorga a l’administració la possibilitat del tempteig i retracte quan grans fons d’inversió compren finques senceres. Bona notícia.
Però no és ni molt menys suficient. En cap cas es genera un marc de protecció dels drets de les llogateres, sinó que, com déiem abans, es torna a unes condicions mínimes anteriors a la reforma ultraliberal del PP.
La durada de cinc anys pot ser una bona notícia, però el context europeu ens mostra que és molt més efectiu triar pels lloguers indefinits on només un catàleg tancat de causes siga motiu de no renovació. A més, estes mesures s’han d’acompanyar sempre d’altres que obliguen els grans propietaris a fer una certa quantitat de lloguers socials, per no desincentivar-les a fer-ho.
Les mesures fiscals, bonificacions i gravàmens poden ajudar, però s’han d’acompanyar de mesures coercitives i prescripcions legals. Mantindre vivendes buides mai pot ser una opció, encara que s’haja de suportar un gravamen fiscal. No, s’ha de donar compliment a la funció social que té l’habitatge i s’ha d’atacar de ple l’especulació amb el sòl, com estableix la constitució de l’estat mateixa.
I sobretot, i el que ens impulsa a rebutjar este RD, és l’oblit per part de l’administració del seu compromís d’establir la possibilitat que les administracions locals puguen imposar controls de preus efectius en zones tensionades. Sabem que a València els preus de lloguer han pujat un 40% en els últims 4 anys en el context d’un mercat liberalitzat que afecta a un bé de primera necessitat. Calen, per tant, i de forma urgent mesures que intervinguen el mercat d’una forma que garantisca el dret a l’habitatge i que siga respectuosa con la funció social dels immobles. També rebutgem l’oblit d’establir l’obligació dels nous propietaris que compren una vivenda a subrogar-se en el paper d’arrendador, de mantindre els lloguers encara que canvie la propietat.
Estes dos mesures són fonamentals per als moviments socials i ho són per a EntreBarris. Sabem que ha sigut el xantatge dels fons d’inversió el que ha tirat enrere unes mesures que ja estaven pactades entre el govern i UP. I no podem acceptar en cap cas que la pressió dels especuladors s’impose a les necessitats del poble. Sabem també que entre dos interessos, el dels especuladors i el de la gent, guanyarà el més fort, el que més pressione. No pensem perdre.
