La turistificació és un fenomen global, que, a partir de la crisi de la primera dècada del segle, afecta sobretot a ciutats del sud d’Europa.
Darrere d’ell hi ha fons d’inversió, plataformes digitals, empreses turístiques, rendistes. Consisteix en la transformació de la vida de barris i ciutats senceres per l’arribada massiva de turistes. Els turistes van i venen, aterren, enlairen, ocupen espais, consumeixen recursos. La ciutat es converteix en una mina a cel obert de la que es van extraient rendes per als amos del negoci.
La turistificació i la gentrificació són fenòmens paral·lels. Sota el pretext de rehabilitar àrees suposadament deteriorades, la gentrificació és la revalorització, en termes capitalistes, d’un barri, una zona de la ciutat, de manera que el veïnat de sempre és substituït per un altre de classe més alta, professionals, «expats», que modifiquen la vida i l’aspecte del barri. Tant la turistificació com la gentrificació són maneres d’arrabassar-li els barris als qui els habiten.
El turisme és una manifestació més del consumisme
El turisme és una manifestació més del consumisme que afecta al 1er món. Ho és des que durant la dècada dels 60 del segle passat el nord global, amb els EUA al capdavant, s’instal·la en la seua gran època d’esplendor capitalista. I és quan a Espanya es comença a promocionar el turisme de platja, perquè les classes mitjanes europees, i la incipient classe mitjana autòctona, es dauraren al sol de Benidorm.
El turisme és consumisme perquè, per una banda, el que satisfà és un desig alié, inoculat mitjançant la publicitat i els mitjans, i, per una altra, obeeix a les necessitats i interessos dels qui dominen el negoci.
Així doncs, el turista, amb la seua pràctica, consumeix a baix preu el que no necessita, però també és consumit. Es converteix en l’intermediari imprescindible per al benefici empresarial de la indústria de l’oci.
El turisme és barat, per això és massificació a les nostres ciutats.
El turista ric no molesta: a penes ocupa espai. Igualment, en el supermercat, en els centres comercials, a les botigues de roba, els productes barats són els que satisfan els nostres impulsos consumistes. També satisfem així els desitjos d’uns altres i ens convertim en la seua mercaderia.
La turistificació és colonialisme
La turistificació és també colonialisme perquè es fonamenta en l’aprofitament i extracció de recursos (sol, sòl, aire…) a costa de les treballadores, condemnades al sector serveis en condicions irregulars, i al desplaçament, per a viure, fora de les zones turistificades, en les quals gradualment es va fent impossible un habitatge residencial.
És a més colonialisme perquè posa la ciutat sencera al seu servei i força així a la pèrdua d’identitat cultural dels barris: desapareixen els comerços tradicionals, i en el seu lloc proliferen insípides franquícies que esborren els trets singulars de la ciutat.
En fi, la turistificació és colonialisme perquè estableix relacions de poder colonial: els turistes són indiferents a la població autòctona perquè només venen interessats pel consum dels recursos que han contractat (aire, sol, sòl, experiències).
El país colonitzat, el país turistificat, ha entrat en un atzucac, ja que s’ha fet dependent del benefici immediat a costa d’hipotecar a la seua població.
La turistificació deixa senyals inequívoques als nostres barris
4La turistificació deixa senyals inequívoques als nostres barris. Les veïnes es converteixen, de poc a poc, en gent de pas; les botigues de sempre, en franquícies, o negocis per a pintoresques experiències natives i passeigs en bici, o en bars de copes i restaurants.
La vida al barri se’t fa desconeguda, ja no hi ha festes als carrers, llevat les organitzades per l’Ajuntament, o les que monten els guiris borratxos.
El preu del lloguer se’t fa inassequible, perquè el turista, o l’expat, paga més, i més sovint, i el mercat és el que mana. Edificis sencers son adquirits per fons i empreses immobiliàries, per a fer allotjaments vacacionals.
Et desnonen, et tiren de casa.