Històricament, les situacions d’incertesa com aquesta han sigut aprofitades pels defensors de l’statu quo per a enfortir-se, retallar drets, llibertats i frenar qualsevol alternativa. EntreBarris fem una crida a la responsabilitat social i a la protecció veïnal per contenir la pandèmia que estem patint, però també denunciem la possibilitat de que aquesta crisi siga aprofitada per desarticular més a la població. El suport mutu i l’autogestió solidària són fonamentals per fer front a l’emergència sanitària i, també, als efectes que el neoliberalisme generarà sobre les classes populars. Hui més que mai, hem de mirar cap als sabers feministes i adonar-nos que vetllar pels valors comunitaris ens ajudarà a superar aquest estadi i a encarar el que ens vindrà després.
Per aquest motiu volem incidir en dues qüestions: el manteniment i la millora de les condicions materials de vida de les classes populars; i el desenvolupament autònom del bé comú.
Així, exigim al govern central la suspensió del pagament dels lloguers i de qualsevol altra activitat rentista, tot sumant-nos a la xarxa PLAN DE CHOQUE SOCIAL i fent nostres les seues reivindicacions. No podem permetre, de cap de les maneres, que l’emergència sanitària recaiga sobre les esquenes de les classes populars i avisem que ens mantindrem alerta i no donarem treva a cap govern estatal, autonòmic o ple municipal que adopte mesures que prioritzen l’estabilitat de les grans empreses i les activitats rendistes en lloc de la justícia social. És el moment de democratitzar l’economia.
Al mateix temps, la diversitat d’assemblees que conformem EntreBarris així com altres organitzacions, col·lectius i persones a títol individual, estem impulsant ferramentes per a l’autorganització veïnal del suport mutu. És urgent concebre les cures des d’una perspectiva comunitària i reteixir la societat malmesa durant dècades de projecte neoliberal. Per això, rebutgem iniciatives amb protagonismes il·lusoris i interessos partidistes.
D’una banda, hem detectat com els agents especuladors s’aprofiten de la crisi del Covid-19. Per exemple, a València i altres ciutats, una part important dels propietaris de Vivendes d’Ús Turístic tornen a promoure-les com a lloguer tradicional. I no ho fan per a proporcionar alternatives d’habitatge digne sinó perquè el turisme, ferment de la precarització social i l’expulsió del veïnat, ha deixat de ser una font d’ingressos. Des d’EntreBarris lluitem contra aquestes lògiques que entenen la vivenda com a una mercaderia i no com una necessitat vital. No ens conformem amb moratòries dels pisos turístics ni lleugeres regulacions dels plans urbanístics de torn: ni gent sense cases, ni cases sense gent.
D’una altra banda, amb la medicalització d’hotels, una part del sector està promocionant-se com a entitats amb “compromís social”. No cal perdre de vista que açò, lluny de ser gratuït per a nosaltres, ocorre mentre els sindicats denuncien que la sanitat privada continua sense contribuir amb tots els seus recursos i unitats per a fer front a aquesta emergència social. Mentrestant, hi ha situacions d’extrema vulnerabilitat que no tenen cap ressò mediàtic i no podem deixar darrere. Per exemple, la subsistència de la gent sense llar o que viuen en infravivendes i no tenen diners per comprar aliments, o les mobilitzacions a les presons i als CIE’s, on ja de per sí la gent estava confinada abans de l’arribada del Covid-19.
Així mateix, el preu d’alguns productes bàsics està pujant als supermercats. Aquest fet és potenciat pels mitjans de comunicació, que els presenten com l’única alternativa de consum en temps de crisi. Açò comporta marginar el xicotet comerç de barri i els mercats de venda directa, una xarxa de suport veïnal en temps d’aïllament que permet una major integració socioeconòmica i mediambiental entre l’horta i la ciutat. EntreBarris ens sumem a la campanya de promoció de la sobirania alimentària encetada per altres moviments, que permet un futur sostenible per al sector primari davant la destrucció del territori i el desenvolupisme “verd” patrocinat pel govern autonòmic i estatal.
Perquè juntes, en comunitat, desenvolupant el comú, serem imparables. Perquè quan tot passe haurem d’encarar escenaris de conflicte (pel control dels recursos, de les transaccions econòmiques, de la plusvàlua de la classe treballadora…) i ens hem de preparar perquè siga un moment de conquesta de drets socials i no solament de resistència als abusos de les grans corporacions. No podem permetre’ns una societat atemorida, hem de ser conscients, crítiques i conseqüents amb el moment que vivim i que viurem. I, mai, no hem de deixar de teixir el comú.