L’augment dels preus de l’habitatge als nostres barris és un fenomen global que, en les darreres dècades, ha reconfigurat l’accés a un dret bàsic com és l’habitatge. Aquest escenari no respon únicament a dinàmiques tradicionals d’oferta i demanda, sinó que s’emmarca en un procés estructural més ampli: la financiarització de l’economia. La financiarització, entesa com la creixent influència dels mercats, actors i lògiques financeres en àmbits allunyats de la producció industrial tradicional, ha transformat l’habitatge en un actiu d’inversió global, prioritzant la rendibilitat econòmica sobre la seva funció social.
Aquesta transformació es desenvolupa en un context més ampli en les economies del nord global on, després de dècades de globalització i externalització de la producció industrial, el gir de “producció en l’espai” a “producció de l’espai” ha anat prenent cada vegada més rellevància. Ens trobem, doncs, en un moment en què les operacions urbanístiques i immobiliàries, associades o no al turisme, són una part fonamental dels cicles del capital internacional.
No obstant això, quan tractem la qüestió de l’habitatge al País Valencià, no podem obviar el passat recent. L’onada especulativa actual és la continuació o reactivació d’un procés similar que té el seu precedent en el famós Boom Immobiliari i la posterior Crisi de 2008. El nostre territori ha estat –com tants altres, especialment a l’àmbit de la Mediterrània– profundament alterat i degradat per culpa d’un capitalisme particular, vinculat al negoci immobiliari, a l’extracció de recursos, al turisme de Sol i Platja i a la pitjor versió de la política local.
Llavors, la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU) de 1994 –amb l’invent dels PAI i dels agents urbanitzadors– i la Llei del Sòl de 1998 (la famosa llei del “tot urbanitzable”), en conjunt amb la deliberada manca de planificació i la decisió política d’apostar per un model molt concret, encetà un cicle de reclassificació de sòl sense precedent. Deu anys després, el paisatge havia estat transformat de manera dràstica. Ecosistemes amb un elevat valor ecològic i cultural com ara marjals, llacunes, boscos i hortes van donar pas a enormes infraestructures hoteleres a primera línia de platja, segones residències en format de xalets amb piscina i/o quantitats ingents de promocions de blocs i d’adossats.
Llavors, la proclama generalitzada per part de promotors immobiliaris, agents del sistema turístic i bona part de la classe política assenyalava la falta d’oferta, és a dir, la manca d’habitatges i de sòl urbà, com a factor fonamental i únic de l’escalada de preus. La realitat va demostrar la falsedat d’aquella premissa. En el període 1996-2007, a l’Estat Espanyol es construïren més de sis milions d’habitatges i, malgrat això, el preu tant de venda com de lloguer no va parar d’augmentar fins a l’esclat de la Crisi.
Ara, de nou, els adalils d’aquell capitalisme immobiliari ressusciten i ho fan emprant arguments que els valencians ja estem acostumats a escoltar, com n’és la intenció actual del Consell de desclassificar sòl d’horta per augmentar-ne l’oferta. Aquest nou cicle d’expansió dels interessos lucratius ha posat el focus, entre d’altres, en l’interior d’urbs com la ciutat de València, entrelligant-se de manera indivisible amb altres fenòmens que amplifiquen les seves conseqüències per a les treballadores.
Dos elements fonamentals en aquesta nova equació de l’especulació són el turisme i la irrupció d’entitats financeres en el mercat de l’habitatge, ambdós profundament interrelacionats. D’una banda, el creixement desbocat de l’activitat turística (passant de 4.448.000 a 6.080.000 pernoctacions a la ciutat entre 2016 i 2024) ha desballestat els barris de València. Més enllà de la conversió massiva d’habitatges en vivendes d’ús turístic, fenòmens com la gentrificació i la turistificació han transformat el paisatge urbà, degradat les xarxes veïnals i comunitàries i afectat de manera significativa el comerç local.
D’altra banda, el control creixent del parc immobiliari per part de grans tenidors (com fons d’inversió, hedge funds o corporacions transnacionals) ha accelerat la mercantilització de l’habitatge. Aquests actors, amb estratègies opaques i estructurades a través de paradisos fiscals o societats pantalla, acumulen immobles amb l’objectiu d’executar processos d’expulsió, revalorització i venda, o per orientar-los cap al lloguer estacional o a curt termini, més rendible que el lloguer residencial tradicional de llarga durada. Aquesta dinàmica redueix l’oferta de vivenda accessible, incrementa la precarietat en l’accés i fragmenta els teixits urbans en funció de la capacitat econòmica.
En aquest context, districtes com Camins al Grau i Algiròs ocupen una posició malauradament privilegiada en eixa nova geografia de la crisi de turistificació. En aquest informe tractarem de
fer un anàlisis de com aquests dos fenòmens paral·lels i complementaris, la turistificació i la
financiarització, estan impactant en el nostre barri; dificultant l’accés a l’habitatge alhora que destrueixen el teixit social i econòmic